Crònica mig Iroman Peníscola 2013
Aquesta aventura comença de
caxondeo, com sol passar, una vesprada de gener-febrer en el que el Sr. Vila
ens diu: “je que ens podem apuntar en grup a Peníscola i ens consta més
barat!!!” i allà que un servidor sense saber el que feia va i diu que sí,
apuntam, i en dos dies 5 trivoltors: Diego, Xuso, Xaka, Rafa i un servidor allà
que anàvem. Crec que he estat arrepentit-me des d’eixe dia fins el dissabte
abans del triatló: “a quina mal hora
m’hauré apuntat jo, senyor!!! Però al mateix temps en deia, xe vaig a provar i
a tirar endavant a vore que passa...”
Cada dia que Rafel enviava
l’entrenament a mi se’n feia més negre, de vore el full ple de feina per
entrenar i jo, que últimament estic més “perro que perro”, i quan no era una
escussa era un altra per votar-me l’entrenament (Rafel aquest tros no cal que
el llegeixes) al final feia el que en pareixia a mi de l’entrenament i avant,
con diuen els castellonecs...
De tota aquesta experiència el
que millor en queda, es el companyeris-me que hi ha en el club, que sempre
t’animen en el moment adequat, que quan et veuen en el cap caxo sempre hi ha algú
que et dia: tranquil Mario que vas a fer-ho de pm, tu a la marxeta i sense
pressa,...,
Per fi aplega el dissabte 15
de juny, ..., les 7.30 del mati Mario en casa i ja en peu, ja no puc dormir,
nerviós no el següent, jeje, desdejunetranquilament, començe a fer-me la bolsa,
en un quart d’hora ja ho tenia tot sense saber que havia ficat, torni a desfer
la bolsa ho comprove: xe esta tot a fer la mà, si falta algo ja vorem que
passa,..., comence a enviar missatges de whatsupp als companys: que no
esmorcem, ..., va veniu que tenim que desmuntar mig cotxe pa vore com fiquem
les bicis..., els nervis fan a ú que siga un poquet pessat, ho senc companys,
jeje.
Les 10.35 jo el cotxe carregat
i aplega el Xaka i Diego, carreguem
bicis, carreguem trastos i a esmorçar els tres mano a mano mentre esperàvem als
altres companys Rafa i Xuso que anaven més liats. Total, com sempre ens toquen
les 12.30 i encara en el poble, com sol passar, nosaltres com el Crist tenim
que eixir els últims. I allà que moguem cap a Peníscola, casi dos horetes de
viatge, un dia de calor ja d’estiu, bona companyia, esport, cap de setmana,
platja, ..., i pense:redeu si demà vaig a fer un mig iroman i mai he fet un
triatló llevat el del meu poble!!!!...., però on vaig jo senyor!!!!!, ma que
faré riure demà, Xaka i Diego els dos per terra sentint les bobades que deia...
Apleguem al hotel fem el
chekking, dinem, descarreguem les bicis, pujem a les habitacions a descansar i
a la piscina a relaxar-se mentre altres triatletes agarraven les bicis a pegar
una volteta, a córrer a estirar cama, i nosaltres a la piscina, vamos a
relaxar-se que es diu, ple de “guiris”, tercera edad i el quinteto Alfredo
Landa y Esteso jugant en la piscina amb els nanos de Xuso i Rafa. Toquen les 18.00
de la vesprada i diguem “je serà hora de moure a deixar la bici que a les 19.00
tanquen boxes” i cap allà que moguem. Arrepleguem el dorsal, els meus companys
dorsals seguits 18 al 21 i jo tenia el 210, “apaga i vamonos” allà sol per a
fer la mà dels boxes i els meus companys tots seguidets, pa fer més el “triglobero”
jeje. Deixem les bicis, anem a vore l’eixida de la natació per a situar-se a
l’endemà, i al briefing a sentir la xerrada tècnica. De repent en vaig callar,
els nervis a flor de pell sols de sentir la xerrada, més cagat de por,...,
acaba la xerrada i tornem passejant cap a l’hotel, jo amb el cap caxo, callat i
Xuso en diu:“Mario no parles”, crec q ni li vaig contestar...
Sopem a l’hotel, no tenia ni
gana de menjar, sols volia pujar a l’habitació a estirar, dormir i xarrar un
rato per whatsupp amb la meua gent. Al final vaig sopar per que tenia que
menjar, i cap a l’habitació a preparar els trastos per a l’endemà, estirar i
descansar. Despertador a les 5 del mati i a dormir.
5 del mati i cap amunt, en
prepare en res i a desdejunar. Desdejuni un poc més tranquil, ple de
triatletes, poques paraules, la tensió ja anava palpant-se i jo continuava
pensant, “xe que collons faig ací”, i continuava menjant.
6 del mati i l’organització
ens havia preparat el trenet turístic de Peníscola per a dur-nos als boxes, tot
un detall, perquè la distancia de l’hotel als boxes eren de quasi 3 kilometres.
Feia un poc de fresqueta i en dic:“apues
jo sense neoprè per a la natació, si que les vaig a passar putes”, Juancar un
altre dia obligam a endur-me el teu neoprè!!! (Des d’aci moltes graciés per
l’oferiment). Apleguem a boxes, ple de gent, tots acabant detalls, preparant-se
el material, ..., aplegue al meu lloc: je bon dia a tots, anem familiariçant-se
amb els companys de boxes, en 5 minuts ho tenia tot preparat, la gent
continuava preparant, començe a xerrar amb ells, un company en deixa l’inflador
per a les rodes, tots ficant-se el neoprè, jo ni en duia “troglober total”, almenys no
era l’unic que anava sense neoprè, en va consolar un poc, foto de grup per al record i cap a l’eixida
de la natació caminat, xino-xano, toquem l’aigua de la mar i estava super bona,
una temperatura especial, de repent els nervits van desaparèixer i comenci a
disfrutar com un xiquet del moment que anava a viure, ... toquen pitit per anar
a boxes, els meus companys eixien abans, els desitja molta sort i que disfruten
molt!!! Allà que van, jo il·lusionat de vore-los i content, als dos minuts en
toca eixir a mi i avant, vaig entrar a l’aigua i el disfrute va ser total, vaig
nadar més que a gust, mai havia nadat tanta distancia seguida, uns 2400 metres
del tiro, ni m’ho creia mentre anàvem pegant la volta al castell del Pare
Lluna, una natació tranquil·la i sense agobiar-me, 47 minuts de nado, i cap a
la transició a per la bici, encara veig a Xuso com marxava amb la bici i en
dona anims: “va que m’agarres encara” jejeje. Començem bici, els primer 15 kms
abans d’aplegar al circuit de tres voltes de 20 kms, amb pujades i baixades
rapides, en sentia comode e il·lusionat perquè havia eixit de l’aigua, el
circuit de 3 voltes era un circuit amb pujades llargues i baixades curtes,
fàcil però al mateix temps exigent, alguna que altra atenció per part del
jutges de carrera però sense més conseqüències, ..., anaven passant els kms i
notava que aço ja estava fet, va xiquet una cossa més al cos que ja tornés cap
a Peníscola i baixes de la bici, encara en ficava més content, els últims 15 km
ens feren ràpids però durs, ..., aplegada a boxes després de 3 hores 7 minuts i
cap avall de la bici mig mortet, però més content que un xiquet per que ja en
tocava disfrutar un poc més del que més m’agrada CORRER, sabatilles als peus i
a córrer, comenci sense pressa poc a poc per vore com reaccionava, la cosa
anava be, m’encontrava comode i veig un Trivoltor en carrera, aprete un poc i
li pegue un crit, era Rafa, content de trobar-me a un amic i anar amb ell amb
la cursa, xerrant un poc del tri, de la vida, animat-lo, ..., anem creugant-se
els demés companys Diego, Xuso, Xaka, no parem d’animar-los a cadascun
d’ells..., poc a poc vaig deixant-me a Rafa, vaig fent marxa, agarrant ritme,
en senccomode però reservant al màxim, ja feia molta calor, estàvem a 33 graus
i anava amb por, no volia fer un espectacle amb una crisis epilèptica de les
meues, més valia acabar el dia be que en l’hospital,..., passàvem els kms anava
xerrant amb companys, content de vore als meus Trivoltors que estaven fent-ho
de cine, espectadors de luxe fent-nos fotos com Rossana i Cristina i damunt ens
animaven, no podíem demanar més,.., i després de 1 hora i 57 minuts allà que
anava enfilat a meta, totalment des ubicat de la felicitat que duia damunt i
l’odissea que havia començat a les 7.30 del mati acabava, ..., a data d’avui
encara estic molt content, veig que amb esforç, superació i amb el gran
companyeris-me dels Trivoltors els reptes es aconsegueixen sols, disfrutant amb
un gran Club que “Pensa en verd” en positivisme i sempre mirant endavant, ja
siga nadant, en bici o corrent per asfalt o muntanya.
Des d’aci donar les gracies a família, amics i totes estes persones que formen el Club, per
fer-lo realitat i continuar lluitant per a que l’esport siga un mitja de
vidad’unió, amistat i companyeris-me com el que tenim.
Mario
