CRÒNICA D'UN DEBUTANT AL HALF IM ELX. BY JUANCAR ROMAGUERA

CRONICA MIG IRONMAN ELX 2013

A vore com començe a explicar tot açò d’aventurarme en una locura de realitzar una prova d’estes característiques. 

Tot començà quan per Novembre mes o menys,  Juanma (Pinxito per als amics) me digue que teniem que apuntarse que nosaltres podiem prepararse i fer-ho sense problemes. 

Jo soc poc patidor i no me feia el ànim fins que un dia esmorçant i en el “orujet” en la ma, i desprès de vore el grupet de categoría que anaven a prepararse esta prova, uns com a objectiu com era el meu cas i altres com entrenament de cara al IRONMAN, vaig dir “açò ho faig jo, ara o mai”.

Ara el que quedaba era preparar-se la prova, jo tenia clar que si m’apuntava tenía que entrenar i anar preparat per a disfrutar del Triatló i mentalment estar tranquil per la preparació.  

Vaig començar en el pla d’entrenament, que al principi es podía compaginar prou be en el treball i en la familia, pero a mesura que anava passant el temps i les hores anaven aumentant o fea un poc mes complicat i per a poder aplegar a tot el que havia que fer era llevar-se hores de dormir i algún ratet llarg a la meua gent, que afortunadament m’ha recolçat molt i molta culpa de que poguera fer-ho es d’ells i molt especialment de la meua dona Anna.

El entrenament en la natació i correr el portava prou be, el major problema el tenia en la bici que com molts ja sabeu es el que pitjor porte, i sobretot perque este hivern no ha fet molt de fred, pero jo he descobert que en Valencia fa mes vent que en “TARIFA”, m’he obsesionat mirant les palmeres per a vore si podiem eixir en bici i disfrutar un poc sense tindre que pensar si no ens matariem en el dixós aire. 

Cosa que els veterans d’estes proves li llevaven importancia a este fet que a mi me llevaba la son cada cap de semana. Pero l’objectiu estava ahí i havia que entrenar sí o sí.

Aplega el cap de setmana esperat i el dissabte quedem per  esmorçar al poli, on molts companys que havien eixit a fer les seues rutetes ens desitgen sort i ens donen confiança, la qual cosa se agraïx molt de cara a la prova. Carreguem bicis i de cami cap a Elx.

Arribem i s’instal.lem a l’hotel, i quedem per anar a fer-se algún refrigerio i desprès a dinar. Jo ahí ja començava a estar prou nervios, intentava dur-ho de la millor manera posible i hem relaxava xarrant i rient, sobre tot riguent-me de les tonteries que diem.

Tocaba anar a dixar les bicis al box, i quan apleguí allí el gusanet cada vegada se notava més. Arreplegarem els dorsals i vegerem les tendes. Cava va fer un poquet de parlar per allí comprant-se unes ulleres, en definitiva pasarem un bon ratet. Tornarem a l’hotel a descansar i a sopar.

Abans de gitar-se Pere i jo, que compartiem habitació, mentre xarravem de com ho anavem a fer al endemà anavem preparant totes les coses per al día següent, ja que tocava alçar-se pronte.

Sona el despertador a les 05.30 i ens fiquem en peu per a desdejunar. En l’habitació se notava el nerviòs que tant Pere com jo teniem damunt, pero se autoconvenciem de que tot anava anar bé i que havia que disfrutar, sobretot disfrutar.

Anem als box o dixem tot apunt i ja quedava esperar l’hora d’eixida. Es el pitjor rato que he passat desde que començi l’entrenament, tindre que estar esperant quasi un hora per a sentir sonar la bocina.

Sona la bocina cap a les 08.30 i entre a l’aigüa, alguns companys ja habien començat la prova ja que el meu grup d’edat era el últim en començar. En principi estava prou tranquil ja que nadar es el que millor se me dona, pero mira per aon quan aplegue a la primer boya note que me peguen un colp a l’ull, amb la mala fortuna que me lleven les gafes i desprès no havia manera de poderme-les ficar correctament i m’entrava aigüa, intente tranquilitzar-me i parava cada poc per a llevar aigüa ja que no veía res de bo i a part la sal podía fer mal al meu ull, per lo que acabe la natació en algo mes de temps del previst. Pero tot açò se m’oblida només tocar l’arena per anar cap a la bici, quan vaig vore a la meua dona i amics  que havien vengut de sorpresa a animarme, només vorelos vaig sentir algo que no se descriure perque no m’havia passat mai, pero en va donar una energía i un optimisme impressionants.

Quan agafe la bici coincidisc en la transició amb Edu, i ens disposem a fer el circuit de bici. Jo me trobava molt be i tenia molt bones sensacions i Edu i jo portarem el mateix ritme i poguerem anar xarrant alguns ratets de com anavem lo cual encara o va fer mes entretengut. Per a mi va resultar un bici prou cómoda, ja que no va fer molt de vent, que es a lo que m’havia acostumat, per lo que vaig disfrutar molt, i al ser circuït podía anar mirant com anaven el resto de Trivoltors i coneguts i o fea mes emocionant encara. Finalment vaig fer una bici crec que molt bona, aon en va ixir una mitja de 31km/hora, i aguardant per al segment de correr.

Ja tenia ganes de ficarme les zapatilles i l’ùnic que me venía a la ment no era com me trovaría si no les ganes que tenia de vore als meus i donar les gràcies per l’esforç que havien fet de vindre a vorem. Quan començe veig que les cames me van de categoría i me dona molt d’optimisme per afrontar la carrera a peu, començe també en companyia d’Edu i a vore com anavem. Al poc de començar en el 1Km veig a Anna i als amics i me pega un “subidon” increíble. Aplegue a les famoses escales, ixos 72 escalons que tant havia sentit parlar d’ells, i fent cas als veterans en esta proba els faig caminant per no carregar les cames, cosa que per al meu criteri va estar molt acertada. 

Una volta pasades les escales  intente agafar un bon ritme de correr i me vaig trobant molt comode. Es respirava un ambient impresionant amb moltisima gent i molts supporters d’Alcàsser donant ànims que feien que la carrera es fera mes agradable. Aplegue al km 9 aon tocava correr per l’arena de la platja, baixe un poc el ritme i corrent pase els aproximadament 300 metres i les cames seguien responent, quan em done compter ja havia pegat la primera volta de les 2 que formen el circuït de correr. Quan torne aplegar a les escales ja vaig notant l’esforç realitzat i les cames van ficanse algo mes duretes, enseguedita “gel” al cos per aguantar lo millor posible. 

Tornem a passar per la zona “d’anims” i ens peguen un altra espententa amb els seus aplaudiments. Ja quedaven uns 8 km per acabar i aço ja estava en casa. Amb un poc de sufriment i apretant un poc les dents intente aguantar el ritme, ara ja quedavem la meua ment i jo, i este viatge la ment en va acompanyar i en vaig ficar a pensar tots els bons moments que havía viscut desde Novembre fins a el dia de hui en els companys entrenant, esmorçant, compartint experiencies, mitjes maratons, algún duatlo, etc. Aplega de nou l’arena i les cames seguixen responent a pesar del cansament que ja se notava, i una volta pasada ja sols me quedava 1 Km de gloria i d’emocio,i per a disfrutar del moment, dels aplaudiments dels de casa i del públic i saborejar el que havia conseguit.

 Finalment acabe la prova en un temps de 5 hores i 9 minuts, prou menys del que tenia previst, encara que el temps a mi no em preocupa massa, sobretot me quede en tots els moments que he disfrutat en el cami desde que me vaig plantejar aço fins al dia de hui, que son molts i molt bons.

Moltes gràcies a tots per els consells, els ànims i l’ajuda. Ara vorem quin es el próxim objectiu, perque no un IRONMAN???, jejejeje. 

Tot aplegarà pero poc a poc.