CRÒNICA IRONMAN NIZA 2013. BY PAKIS

CRÒNICA IM NIZA, BY PAKIS.

Ja fa quasi un mes que ha acabat el Ironman de Niza. És hora de fer-me l’ànimo d’expresar el viscut en aquest viatge. Tal volta es faça llarga la crónica però no la puc resumir. Qui vullga pot lletgir el principi i el final. Això sí, quan vos veja vos preguntaré preguntes del mig J

ON ANEM?

Tot començà a l’estiu de 2012. Pareixia que hi havia grupet per començar a entrenar i motivar-se per fer un IRONMAN. Jo no en feia des de l’any 2009. Va ser també una experiencia excepcional però no  tenia pensat tornar-ne a fer, almenys no m’ho havia plantejat. Però el club ha anat creixent, el grupet ha passat de fer sprints a fer olímpics, mitjos Ironmans… Poc a poc van havent més Finishers i, clar, tot es va pegant. Es veia interés encara que  no vam poder cuadrar una prova entre tots per temes personals i de dates pel que el tema es va gelar i era nadals i encara no s’havíem inscrit a ninguna prova.

I jo, que no sóc nervioset, ja m’havia ficat en el cap fer-ne un, hem plante a finals de dessembre i… INSCRIT A L’IRONMAN DE NIZA. En pocs dies están apuntats Xano i Naxo. El “Niza-Team” estaba fet.

UNA VEGADA TENS L'OBJECTIU. CANVI DE XIP. A ENTRENAR!

NIZA-TEAM

A més, comença a menejar-se el grup de Vitòria, on també hi havia un bon equipaso i la motivació començava a créixer. A açò s’unix una bona grupeta que preparava el ½ Ironman d’Elx pel que, com intuia la festa estava assegurada.

ENTRENAMENTS

I així va ser, ens plantem al mes de Gener agafant la bici. Algo que mai havia fet però que ens ha servit per agafar un bon "fondo",  moltes eixides en bici, rutes diferents que mai havia vist, un ambient de rises que provocava que els mesos anaren passant sense adonar-se’n que el gran dia estava arrivant. “AAAiii maaaaiii”  i  “Plats compact” están entre Top-anècdotes dels mesos d’entrene.

Algunes competicions per anar ficant-se al dia Duatló d’Ontinuyent, ½ Ironman d’Elx… Noves experiències dalt de la bici de carretera com la Marxa 7 Picos (un gran test i una més gran encara pallisa), El Tour del Juguete, 9 Km nadant en el mar en la Travesía Santa Faz… Total, un anyet completet.

BARX

EIXIDA 100 KM + ESMORZAR De les que agrada a Martí

Marxa 7 Picos. L'alegria de la meta reflexa el que ens va costar arrivar

Marxa 7 Picos. Aaaiiii Maaaiiii.

Tri Oliva

Tour del Juguete

Travesía Santa Faz. 9 Km Swim.

Una de tantes a algun poble perdut del País Valencià

El rodillo també va fer acte de presència als entrenaments.

Duatló Olímpic Ontinyent.

Una de tantes a Dos Aigües. Eixe dia feia fred!

TRI-ELX

L’únic inconvenient de tots aquests mesos. Algún soparet! NO TOT DEU SER ENTRENAR. HI HA QUE REPENDRE LES BONES COSTUMS! J

Tot i això, i mentre els mesos anaven passant, el cansament anava acumulant-se i, com sempre, tens ganes que arrive el dia i, com tot en aquesta vida, tot s’apropa i ens trovem carregant les bicis i tota la parafernalia (que no és poca) per fer el IRONMAN.

Com sempre que fas una prova important, prèviament i mentre prepares el material penses que tot et va a pasar a tu (segurament punxaràs 3 o 4 vegades, o 5,  la coberta estarà súper gastada tot i haver-la canviat un mes abans, la cadena estarà molt bruta i se te n’eixirà constantment… Vamos, coses que no passen mai però penses… I si et passa el “Dia D”?)  A més, carregant la bici en l’ascensor me n’adone que en la coberta  (la que havia canviat feia apenes un mes) tenia un forat per on veia la càmara… “AAAAiiiiii maaaaaiiiii” pensí… Menys mal que estava Naxo ja en Niza tranquilitzant-me que allí mateix podría canviar-la perquè hi havia tenda de bicis i reparació a la mateixa fira així que… Bicis al cotxe i cap a Niza.

EL VIATGE

Natxo + family ja estaven allí (es va pegar una setamaneta com un rei), Maria José, Eva i jo eixíem dijous matí i Xano divendres de vesprada per tindre que treballar.

Cotxe carregat. Conforme s'arrimàvem a Niza molts altres cotxes en bicis que ens xillàvem - IRONMAN!!!

Més de 1000 Kilómetres de viatget… unes quantes hores i ens plantem a Niza. No coneixia la ciutat i no pensaba que fora tan turística però m’equivocava. Al entrar a la ciutat començem a vore cabres i més cabres, compressport, molt de Tri-Postureo  vamos… Passem per davant de la fira i veig que era tan llarga com donava la vista… Impressionant. Fem el check-in a l’apartament (a 100 metres de boxes, de categoria) i ens reunim en Natxo per eixir a sopar. Arrivem a un carrer  on hi havien mils i mils de persones sopant i jo pensí. Dijous-nit de juny?¿?¿? Serà festa o algo? NO. Es veu que allí eixe volum de gent és normal. Naxo hem fica al dia de tot, ja ho tenia tot controladet.

Quedem el divendres de matí per nadar i de pas deixar la bici per canviar la coberta. El tio de la tenda va “salvar la vida” a molts dels triatletes que, com jo, tenien algun problema en la bici. Mentre nadava hem va canviar la coverta. Jo més que agraït ja estava tranquil. Eixe dia vam aprofitar per visitar MONACO. Ciutat molt bonica i on pareix els Ferraris eren baratets i estaven d’oferta perquè hi havien molts. Eixe dia per la nit ja arriba Xano. L’equip estava complet.

CHECK-IN

Dia previ al IRONMAN. Començem el dia en uns pocs nervis per tindre que seguir les instruccions que les 70 fulles que tenia la “Guia del Triatleta” . Menys mal que Naxo se la savia “de pe a pa” i ens anava donant instruccions per assegurar-se que ho féiem bé.

PREPARANT-HO TOT

 Vam aprofitar per pegar una volta a la fira. Totes les marques estaven presents, el merchandising de Ironman era impressionant. Tot el món comprant i comprant (jo el primer jejejej) Ahí hem vaig adonar del volum de negoci que pot arrivar a menejar una prova d’aquest tipus.

Estava tot preparadet, un bon tròs de carn, una bona jarra de cervessa i a deixar les bicis i borses a la zona de boxes. Allí era tot impressionant. Bicis impressionants, donava la impressió que tots eren “super-PROS” i nosaltres més de poble que un bocadillo de pedres, allí estavem en cara de circunstàmcies, molts dubtes, molts nervis però, sobre tot, en moltes ganes de començar. Una vegada estaba tot OK tocava dutxeta, soparot de pasta, cervessa prèvia a la carrera (recomanació del gran Martí Reinal) i a dormir que demà el dia será llarg.

EIXA CERVESSA QUE NO FALTE

BOXES-BICIS

BORSES RUN

IRONMAN-DAY

Sona el despertador a les 4:30. La prova eixia a les 6:30 però estava tot apunt. Jo hem vaig passar la nit somiant que nadava bucejant i no podía traure el cap. Va ser agònic! Vos jure que tenia la sensació de cansament de braços d’intentar eixir de l’aigua! Jejejej El que fa el cap en eixos moments. Desdejunem Xano i jo, borsa amb la roba de carrer i al lio. Naxo ja estava esperant-mos.

Entrem a boxes i quedem en vore-mos en un punt on ja no ens trovem. Ja era tot massa difícil. Molta gent, molts nervis, visita al WC... Una llàstima però quina sorpresa que apunt d’entrar a l’aigua hem topete en Pascual! Busquem a Naxo però res… Se n’anem a l’aigua, mirem a la mar des de les pedres i dos ingleses ens pregunten si sabem el circuit de natació. Ja podeu imaginar  a “pelé i melé” dient – “Go right to the boy and fast fast…” Els nervis ja no deixaven ni parlar bé. Quines rises, quan van sentir això de “BOY” van ficar una cara dient… Però estos que diuen?? J Qualsevol imagina en eixe moment com es diu Boia en anglés. L’Spanglish sempre diu que será BOY.

Ambientaso

SWIM

EIXIDA NATACIÓ. RELAX!!

Una de les "BOY-es"

EIXINT DE NADAR

La eixida era brutal. 2800 tios i ties a la vegada eixint per temps estimat d’arrivada. Ens fiquem en el de 1:15 pensant anar tranquilets. Parle en els que tinc darrere que intenten no espentejar-me i que anem tranquils pel bé de tots. En aquesta prova sempre es retiren uns quants a l’aigua per no poder aguantar l’agobio de l’eixida i, certament si no ho planifiques bé així és. Els minuts previs són brutals. Musicón a tope, tots ballant, Xano xillant com un loco “VAMOOOSSSS” jejejeje quin crack. “ONE MINUTE TO GO”!! Ens peguem un abraçot i al’aigua.

SPEAKER

Hem passe 300 metres nadant a braça i xillant “relaaaaax”. Els que hem dien que no espentejarien començen a passar pels costats, fins que hi ha un figura que hem passa per dalt i pense… Res de relax, a per totes. Començe a buscar huecos i de repent passa algo curiós. Mire al cap davant i no veig a ningú! Tenia molt de lloc per a nadar, agafe respiració i notava que anava de categoría. Però quan s’apropàvem a la boia que estava a 800 metres “AAAAiiii maaaiiii” centenenars de neoprens veig com s’apropen a mí i passa algo curiós. Sense nadar, només per la inercia de tots els que venien i simplement estant de peu en l’aigua passe la boia a una velocitat impressionant. Va ser curiós. I ahí és quan realment començe a nadar agust. Començe a passar gent. Arrive al 2400 on xafàvem les pedres de la platja i tornàvem a l’aigua i eixos 1400 els faig a tope. Anava molt bé i estava nadant molt agust. Finalment 1:08:06. El curiós va ser que pujant la rampa que ens duia a boxes hem xilla Xano. Havíem nadat junts i no ho sabíem! Qué fort.

BIKE

Faig la transició super tranquila ficant-me crema i menjant. Ja imaginava que Xano hauria fet la T1 més ràpid per això del nervioset que el caracteritza jejejej així que jo a lo meu, agafe la bici i en el KM 1 altra casualitat. Ahí estava Naxo! Començem a raonar i hem conta una cosa que hem va acollonar. Havia vist de matí un forat a la coberta provocat per un vidre, deia que esperaba que aguantara però no ho tenia clar… Jo pensé “gluppsss” a vore si tenim sort. I gràcies que la vam tindre.

La bici era preciosa, 20 kilòmetres plans, 5 repetxets de 2-3 kilòmetres i 2 ports. Un de 7 i altre de 22 kilòmetres. La resta baixada o pla. La veritat és que el circuit hem va agradar moltíssim. No és per fer grans marques però sí per gaudir d’un paisatge excepcional.  Bones pujades, molts repetxets, baixades no massa perilloses si vas en coneixement i trams de pla, vamos que el circuit té de tot. Avituallaments on no hi faltava de res. Cada 20 kilómetres tenies de tot. I animació, molta animació “alé alé alé alé alé…”

En un principi pensaba raonar un poc en Naxo i que cadascú anara al seu ritmet però certament anàvem molt igualats i raonant un poc en uns i altres, pujant portets i demés anàvem reagrupant-se de nou. Així així van anar passant els kilòmetres i quan ens donem cónter en duiem 100. Donava gust vore com Naxo tenia en la seva ment tot el recorregut i quan dic tot era tot. Acabàvem un repetxo i deia… “ara en ve un altre de 2 kilòmetres”. Després ja baixarem un ratet. I així era. Quan estàvem al mig d’un port deia… “crec que al acabar esta curva s’acaba el port” i així era. “Ara venen 20 kilòmetres de baixada”… i així era. Quin crack i quina tranquilitat donava. Total que en el Kilòmetre 100 estava prou cansat però era normal, tot el més dur es fa en els 100 primers kilòmetres i ja començes a baixar de forma continuada quasi 40 kilòmetres! Ahí és on vejem a Xano, que ens du quasi 15 minuts! Estava fent una bici impressionant. I, com ve diem al poble, xino-xano xino-xano i baixant en paciencia i raonant ens plantem a l’últim tram pla, començem a vore la ciutat i als triatletes corrent. Estàvem ja reservant forçes per al marató. Este últim tram vam coincidir en uns de València i en un de Sueca. Que xicotet és el món. Ens donem ànims i a córrer.

RUN

Faig una transició rapidísima. Hem fique a córrer fortet però en coneixement, sabia que açò era molt llarg i el calor començava a apretar de valent, era hora de dinar però gana no en tenia. Al KM 1 estaven les nostres supporters que ens donen molts d’ànims. Ja estàvem els 3 corrent i sabia que anàvem a acabar tots més prompte o més tard. Com jo no duia rellotge en ritme agafe al de Sueca i li pregunte a quin ritme anem. Duiem 8 kilòmetres a ritme de 5 el kilòmetre. Anava molt bé però decidixc reduir el ritme, parar a pixar per enésima vegada (senyal m’estava hidratant bé).

El circuit a peu era 5 d’anada i 5 de tornada prou planets. Avituallaments cada 1,7 KM en tot el que vullgueres. Inclòs dutxa en tots ells que venien de cine. Hi havien avituallaments que parava baix la dutxa uns segons, era meravellós! Encara recordé que, en tot el que estàs patint, estos segonets baix de l’aigua sabien a glòria! (en que poc es pot ser feliç quan estàs patint).

Bé, tornem al KM 10 on encara anava molt bé però reduint el ritme poc a poc encara que no massa. Cadascuna de les voltes tornaves a passar per meta i tocaves una campana (si volies). Jo, per supost que votava i tocaba la campana. Inclús ballaba un poc en el musicón que estaven ficant. En una de les voltes vaig xocar la ma als speakers que estaven allí (un 10 per a ells) 17 Hores animant a tope des del primer fins a l’últim Triatleta.

SPEAKERS. IMPRESSIONANT

NAXO CORRENT. DUTXES

Mentre continuava la 2ª volta era molt motivant vore a molta gent que caminava i,  els que corrien corrien molt espaiet. Passava a moltíssima gent i això anava motivant-me encara que sabia que el ritme anava reduint-se. Ja duc una mitja marató. No m’importava el temps, sabia que en 2 hores anava a estar bevent litros de cervessa i abrassant-se en els companys que tantes hores havíem passat entrenant. Vaig arrivar al KM 30 ja cansat però ficant-me en el cap que NI DE CONYA anava a caminar. Abans de començar el meu objectiu era NO caminar en la marató i així va ser. Només als avituallaments per veure, menjar o “dutxar-me” durant uns segonets. I així, en els meus pensaments interns, sofriment, alegría, plors i rises vaig arrivar al KM 41.

No hem va pegar per esprintar. No sé si perquè no podía o perquè volia gaudir del moment. Vaig xocar la ma a tots els xiquets que hi havien en línía de meta i comença el “momentazo” personal. Cadascú el viu d’una forma, jo no sóc massa expressiu però si tenia clar que volia entrar en la meva dona. Quan la vaig vore la vaig bessar i li vaig dir que botara la tanca. El seguretat hem diu que no. I jo li dic que NI DE CONYA, l’agafe d’una “sarpà” i quedaven 300 metres d’èxtasi indescriptibles. “You’re an IRONMAN”. La primera vegada que xafes la línia de meta d’un triatló d’aquestes característiques és especial. La segona, també.

-          SWIM > 01:08:06

-          BIKE > 6:09:46

-          RUN – 3:48:32

-          TOTAL – 11:18:15

MEDALLA FINISHER

Com era llògic en mí, les llàgrimes m’eixiren, m’abraçí a la meva dona Mª José, la qual hem dona suport a totes aquestes bogeries i, sense ella, que sempre m’acompanya, no seria possible.

Uns minuts més tard ens trobem en el meu amic Xano. Estava un poc marejat però no el suficient per pegar-se un gran abraç (feia 11 hores havíem fet el mateix) i començar a gaudir de valent esperant que al poc de temps vinguera el TRIVOLTOR, company i amic que faltava. En uns minuts entra Naxo, ens fundim en un abraç tots 3 i comença el de sempre… Les històries que contar davant d’una bona cervessa.

XANO I JO. 

MALA FELICITAT

SENSE PARAULES!

TOT L'EQUIP!

CASTELL AL ACAVAR L'ÚLTIM FINISHER

Ambient a les 23:00 esperant a l'últim FINISHER

Més pagat que el guerra.

CONCLUSSIÓ

Quan vaig finalitzar el meu primer distancia IM no pensaría que en tornaria a fer altre. Després d’aquesta nova experiencia puc confirmar que algún altre caurà. Aquests mesos han sigut perfectes, la companyia d’entrenaments, el resultat, les rises, el dia de la prova… Hem disfrutat del pre, del durant i del post i hem queda un bon sabor de boca difícil d’explicar.

A més, després d’haver viscut una prova Challenge i una Ironman dec reconéixer que el IRONMAN DE NIZA, per a mí és 100% recomanable en tots els sentits (ciutat, organització, ambient, circuits UN 10!…)

I ja que diuen que una imatge val més que mil paraules. No vos pergau el següent vídeo que mostra el que va ser l'eixida i l'ambient de la prova.

http://www.youtube.com/watch?v=xHfHu9ji_R8

ON ANEM?

Ara només queda que decidim on anem per a l’any 2015. Aneu pensant-ho!