PEPA AZNAR ENS DELEITA EN UNA EXCEL·LENT CRÒNICA DEL SEU DEBUT EN MARATÓ DE MUNTANYA A LA FAGEDA.
ENHORABONA!!
Diumenge vaig fer la meua primera marató de muntanya. Amb molts dubtes i molt de respecte perquè la muntanya sempre ho mereix, em vaig deixar convèncer per Vicent que es va oferir a acompanyar-me i sense el qual no l’hagués pogut finalitzar.
Vam decidir fer la marató de la Fageda després de llegir la crònica de Javi que la va fer l’any passat i perquè coneixíem la bellesa de la comarca per travessies que havien fet per aquestos paratges.
A la marató vam gaudir de tots els components característics de la Tinença de Benifassà. La cursa començava amb una llarga pujada de les que caracteritzen aquestes muntanyes i a mesura que la pendent obligava a inhalar amb força disfrutarem de l’oloreta de les herbes aromàtiques amb la frescor del matí. En arribar dalt i començar a crestejar va aparèixer el vent fred i sec que ha modelat el paisatge i la pell dels habitants de la zona, tot i que no s’esperava la seua presència, volia que el coneguérem, que el patiren una miqueta. Seguidament baixarem còmodament durant uns kilòmetres per pujar de nou amb un pendent més pronunciat que el primer fins la base de les moles que coronen aquesta serralada. En arribar dalt anàrem corrent per una mena de balcons amb vistes de vertigen: per la part de dalt el Penyagolosa i el Turó dels Tres Reis(anomenat així per trobar-se a la intersecció de les terres d’Aragó, Catalunya i País valencià)i per la part inferior el canyó del riu Sènia frontera natural entre Castelló i Tarragona i els voltors que fan els nius en aquestes inaccessibles moles i que volaven més baixos que nosaltres. A continuació començarem el descens entre pinades fins arribar a la fageda que dona nom a la marató i que és un magnífic i especial bosc de faigs típicament atlàntic al costat de la mediterrània.
La gent del terreny ens aconsellava que reservarem forces per a la pujada a l’Avellaner, la última i també la més dura. Vaig pensar que si aconseguia fer cim tindria superada la prova ja que es tractava del kilòmetre 33. Vaig pujar sense problemes, caminant a bon ritme, sense parar, sense ofegar-me. Però quan vaig començar a baixar vaig descobrir el darrer component de la Tinença que em faltava: la calcària o pedra seca tan apreciada per a construir però que cobrint les sendes empinades que descendien cap al poble, van desfer ràpidament els meus peus fent-me sentir un dolor insuportable a cada xafada. Jo que soc de reservar forces i esprintar els últims kilòmetres vaig comprovar com era possible baixar més lentament que havia pujar o al menys això em va semblar de llarga com se’m va fer la baixada.
Durant la carrera vaig gaudir del paisatge, en arribar a meta vaig sentir una gran satisfacció però el que més vaig apreciar és el gran equip que formàvem: Vicent i Arturo esperant-nos en meta dues hores després d’haver arribat, junt a Eva i Carmina que també havien finalitzat amb èxit, Paco acompanyant a Vicent que ressentint-se del turmell ho va passar ben malament amb tota aquella pedra i sobretot, Alfonso i Mª José que feien pacientment de cangurs de la colla de Trivoltorets que portàvem per a que nosaltres poguérem portar a terme el nostre repte.
Gràcies amics!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada